|
|
  |
|
|
|
|
|||||||||
|
La crònica, el gènere necessari Joan Martorell Vilanova i la Geltrú, 21 d'octubre
de 2001 Des de temps antics els homes i les dones s'han vist necessitats de contar històries inventades o reals per superar l'avorriment o el tedi, o simplement per deixar-se emportar cap a altres confins on la paraula -i no pas la realitat- és la qui mana. Viure és important, però és evident que també ho és explicar-ho i fer-ho saber als altres. Els romans ho van entendre ben aviat, fa molts segles, i van inventar la historiografia, l'origen de les nostres cròniques. Ha estat un dels costums culturals més ben passats de generació en generació. Ratlles escrites o impreses per explicar als coetanis, i d'amagat també a les generacions futures, el que s'ha esdevingut en un moment determinat. Els grecs i els romans creien - i segur que molts segles després nosaltres també ho podríem subscriure- que els costums heretats dels avantpassats, els mores maiorum, constituïen un sistema ideal de valors que calia difondre per a esdevenir exempla, és a dir, models a seguir, per a la pròpia conducta i per a les futures. Formes de vida que quedaran com a prova de la vitalitat d'uns anys. Parlem, doncs, d'un gènere antic i conegut. Qui no recorda haver gaudit - o suat- per escatir el significat de les paraules d'aquelles cròniques llatines escrites per Juli Cèsar en els Comentaris a la Guerra de les Gàlies, o Salusti amb la Conjuració de Catilina. Eren aquestes unes cròniques històriques sempre favorables, ja se sap, però algun benefici ha de donar poder dominar el temps i triar-ne allò que més ens abelleix, no? La tradició cronista en la nostra llengua també ens ve de lluny. Tots coneixem cronistes il·lustres. De l'edat mitjana fins als nostres dies. Començà ja amb les famoses Cròniques dels reis catalans ( les de Muntaner, de Jaume I, de Pere el Cerimoniós i la de Bernat Desclot), uns reis que pretenien esdevenir immortals a través de la lletra impresa. Podríem citar-ne més, el Baró de Maldà, per exemple, amb aquella prosa traïda per una realitat política tan poc favorable al desenvolupament correcte de la nostra llengua, però que en el seu Calaix de Sastre va saber explicar amb pèls i senyals el món del set-cents que ell va viure (festes i cerimònies de tota mena, i altres costums de l'època). I, més acostats als nostres dies, recordem també els autors que ens van obsequiar amb deliciosos textos periodístics: Gaziel, Pla, Sagarra, Sempronio... i tants altres que han tacat de realitat pàgines i pàgines de periòdics i de llibres de memòries. Avui parlem, però, d'aquesta crònica periodística, la de Gaziel, la de Pla, la de Sagarra, que tan poques vegades podem veure en els actuals mitjans de comunicació escrits. I aquesta crònica necessita dos ingredients fonamentals: primer, la certificació que els fets que hom explica han estat viscuts pel qui la conta, com si fos una mena d'acta notarial d'uns moments que han existit i que ens han de fer reflexionar sobre com som. Però no és el més important. Després ve l'altre ingredient, l'indispensable, que és, és clar, la literatura, l'art d'explicar coses que es facin llegir i escoltar, però en aquest cas amb un alt grau de versemblança. Una versemblança que li dóna el o la cronista a través de les referències a la realitat palpable i que l'han de fer anar de l'explicació a la interpretació en poques línies. Podrà navegar entre els mars de la crònica del fets contemporanis (la cultural o la social), de les memòries o dels llibres de viatges. Però ens haurà de permetre deixar-nos endur, com una música hipnòtica feta simplement de paraules, per la descripció d'un món, parcial potser, i personal, també, que quedarà com a herència per al futur. El memorial que avui presentem pretén estimular aquest doble vessant, explicar i reflexionar. Generar una mena de literatura que s'ha escrit brillantment en altres temps i és suprimida massa sovint avui pel dia a dia periodístic, per la simple lectura de les respostes a les sis preguntes bàsiques en què sembla moure's el periodisme actual. Estem perdent l'oportunitat de vincular l'escriptura a les nostres formes de viure i de relacionar-nos, per deixar pas a la cultura de la imatge animada. Els romans van inventar els annals, on recollien els fets més importants que s'esdevenien en un any. Nosaltres no inventem res nou, però volem recuperar aquestes experiències anuals en forma de crònica i difondre-les, si s'escau, en els llibres. Permeteu-nos somiar que podem fer una feina de titans, amb perdó, i que podem fer que aquella divinitat del Temps, Cronos, origen etimològic de la crònica, que engolia tots els seus fills per fer-se etern, s'hagi domesticat i s'hagi educat, i es vagi aturant, distret, mentre va endrapant cròniques i cròniques de la realitat escrites per mans voluntarioses. Unes cròniques que ens permetin dies o anys a venir poder anar a la recerca del temps perdut de què parlava Proust; que ens permetin, en definitiva, explicar coses per a sentir-nos culturalment vius, però que en el fons ens hauran d'ajudar a explicar-nos a nosaltres mateixos. Escriviu cròniques, doncs, per atrapar el temps en uns annals que cada any ens recordaran que durant uns dies, durant unes hores, vam ser, ni que fos en unes pàgines d'un llibre, ubics i eterns. Tan se val el to. Pot ser una crònica que rimi amb harmònica: suau, musical, bella... ; que rimi amb sardònica: amb un punt de pebre malèvol i provocador, de crítica... O, si us ve de gust la tauromàquia, que rimi amb verònica, un gest inútil, però bell, fet just abans de clavar l'estocada al temps que dia a dia sempre ens guanya. I per recuperar per uns moments un d'aquests instants que marquen les vides dels homes, us deixo amb una crònica que us arribarà al cor. Escolteu-la amb atenció, tot evocant un home, en Joan Alemany, que ha quedat recordat eternament gràcies a les cròniques.
|
|
|
|
|||||||||
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
 |
|
|
|
||
