|
|
  |
|
|
|
|
|||||||||
|
Un llibre construït sobre els matisos de llum, per habitar el temps Oriol Pi de Cabanyes i el sentit de l'entorn Joan M. Pujals A aquesta nòmina cal afegir-hi l'escriptor vilanoví Oriol Pi de Cabanyes, qui, a disset anys, obtenia el premi Periodisme Jove Serra d'Or, i el 1973 guanyava el premi Prudenci Bertrana de novel·la amb Oferiu flors als rebels que fracassaren. La seva tasca novel·lística continuà amb altres títols que han consolidat l'excel·lent vàlua d'aquest escriptor, que igualment ha publicat llibres de contes, proses memorialístiques i de viatges, obres d'història i d'assaig i llibres il·lustrats. La seva publicació més recent ha estat El sol de Vilanova i el Garraf misteriós. Un llibre d'articles que, pel seu títol, podria semblar d'interès només local o comarcal; en canvi, tot el llibre és una construcció de sentit. En cadascun dels articles, Oriol Pi de Cabanyes dóna sentit al seu entorn. El paisatge nodreix la memòria. I la memòria és imatge i paraula. L'autor no encasella el paisatge en visions retrospectives com en postals de records: tot té una dinàmica que dóna vitalitat a l'entorn, com una flama que il·lumina i escalfa, però que no devora, sinó que es renova i transforma constantment. Com diu l'autor: "Els paisatges també tenen dret a canviar. I si tot flueix, res no és inútil". Aquest és el secret del sentit que Oriol Pi de Cabanyes troba en el seu entorn: "Res no és inútil". El paisatge agrest i hostil del Garraf es transforma lluminosament quan Oriol Pi se'l fa seu. És la llum allò que l'amoroseix i el transforma: "Abans que res, el Garraf és una llum". L'escriptor obre el seu llibre amb aquestes paraules: "Els recomano que vinguin a veure els capaltards de Vilanova de mitjan desembre a mitjan gener, passades les cinc, quan el sol se'ns mor pel mar. Són uns ponents impressionants, d'un wagnerisme líric i sense estridències, de gran serenitat. I és que la nostra llum blaveja, però tendeix cap a un blau més aviat suau, no gens metàl·lic, tirant a pastel. És una llum que contagia placidesa. Sobretot ara, en els ocasos, i en les límpides albades d'estiu, quan retalla els perfils i tot sembla prendre un aire de gravat japonès. Bé que a l'hivern és una llum més densa i més sòlida. Però en general, quan els cels estan aclarits, és una llum de flama de gas, d'una evanescent i suau transparència". I és la llum precisament allò que expressa millor la mutació i la caducitat del paisatge. La llum s'erigeix en símbol d'un paisatge que se'ns fa escàpol, però que en la seva mutació ens fa viure el present com si fóssim en una nau que es mou entre el passat i el futur: "Cal viure en plenitud el present, procurant no veure'ns escindits entre els records passats i els desigs futurs". El Garraf té aquesta mobilitat que dóna un aleteig al present, un aleteig que es projecta enlaire. Si la nau es mou en l'horitzontalitat, el Garraf ho fa en la verticalitat i en la profunditat, com una illa emergent. La vinculació de l'escriptor amb el paisatge té moments singulars en alguns articles, com quan parla del "temps de verema" o de "l'artesania del vi". El sentit de horitzontalitat i de la verticalitat que havia evocat escrivint sobre el Garraf, torna a prendre forma quan ens parla de la verema i del ritual de trepitjar els raïms a peu, damunt del cup. "Són presències, imatges que havien acompanyat l'home mediterrani durant segles: el solc de l'horitzontalitat, la destil·lació de la verticalitat". Oriol Pi explica les seves vivències de quan trepitjava raïm, caminant i caminant sense moure's mai de lloc. Però l'autor no es deixa arrossegar mai per la nostàlgia: "Ha passat el temps de la verema i de la vinificació artesana. Els vins d'ara són molt millors que els d'abans. La tècnica aplicada a la recapta del raïm i a l'elaboració del most genera uns vins de més qualitat, és un progrés: avui es conserven millor que ahir les aromes originals". Tanmateix, la visió poètica d'Oriol Pi de Cabanyes el porta més enllà de les anàlisis de la tradició i del progrés. Només un poeta és capaç de veure que rere la flor més humil s'amaga tota una vida. Només un poeta sap adonar-se de quan una rosa ha florit al seu jardí, de quan un codony ha estat vençut pel seu propi pes. Només un poeta sap el secret de les herbes que encatifen els crestalls. El perfum del record és una rosa viva. La prosa d'Oriol Pi de Cabanyes esdevé un poema d'un lirisme exuberant i, a la vegada, contingut i mesurat com la rosa del temps que al matí s'enrojola i al capvespre perfuma el silenci: "Al jardí, encara resisteix una última rosa. I cada matí hi ha codonys que s'han desprès de l'arbre durant la matinada. Els dies ara es fan de dia amb grans humitats. I de vegades s'arriben a veure, al mateix temps, el sol que ja ve i la lluna que se'n va. Els estornells voletegen, a grans bandades, sobre l'olivar. I mai com en aquests temps el camp té tants matisos. I mai tantes llums. En primavera, i ja no diguem a l'estiu, eren més directes. I ara són obliqües, i fan unes ombres més allargades. I hi ha més clarobscurs". Però els paisatges d'Oriol Pi de Cabanyes no són solament els arbres i les flors, i els fruits i les herbes, i els records... L'escriptor ha poblat aquests paisatges d'uns personatges que en són part integrant. Artistes com Joaquim Sunyer, Cardona Torrandell, Salvador Massana, Joaquim Mir i E.C. Ricart, són, entre altres, objecte d'acostament literari per part de Pi de Cabanyes. El sentit de l'entorn arriba a la plenitud en aquest univers que pren vida sota El sol de Vilanova i el Garraf misteriós. El sol de Vilanova i el Garraf misteriós és un llibre que esclata com una llum tempestuosa, amarada de salinitat, sobre les àrides roques del massís de Garraf. Des d'allí podrem sentir com la lluita dels vents regira els quatre cantons d'un paisatge que juga a amagar amb el pas del temps, que, quan el tenim a l'abast, és l'atur del present. Oriol Pi de Cabanyes dóna sentit a aquest present, i amb això dóna sentit a aquest llibre que és memòria, que és història i és futur: "Viure amb intensitat el present no significa deixar de projectar. Ni oblidar res. Al cap i a la fi, tots els temps són continguts en el present, que, si és ple de vida (ple de sentit), és etern. El present, i aquesta és la seva grandesa, vivifica i redimeix tots els passats. Així els contemplem: com grans paisatges que només animen -i il·luminen- els nostres ulls mortals. En això la psicoteràpia té raó: veure per dins allò que es va esdevenir, sentir el passat en carn pròpia, incorporant-lo a un mateix fins i tot en les seves contradiccions. Potser aquesta és la millor manera d'habitar el record i de reintegrar-nos al Temps". Joan M. Pujals, polític i escriptor |
|
|
|
|||||||||
|
|
|
|
||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
|
 |
|
|
|
||
