Joan Alemany o la memòria de la música

Oriol Pi de Cabanyes

El senyor Alemany és músic perquè la música l'ha embruixat. O l'ha posseït. No és músic només qui és compositor, o qui toca un instrument. És músic també qui escolta música, qui viu intensament la música, qui viu dins la música, qui viu habitat permanentment per la música, com l'autor d'aquest primer i esperem que no últim llibre, que és músic perquè ha estat durant tota la seva vida connectat amb la música, que és com dir connectat a l'harmonia celestial, d'una manera semblant a la del tren enganxat a la catenària, però sense fils. I és que la més recòndita esperança de tot home tocat per la música com ell pot ben ser que no sigui una altra que l'esperança de deixar de ser un mer transmissor, en el millor dels casos, per esdevenir tot u amb la música, només música, tot música, pels segles dels segles, amén.

Arribar a ser música, arribar a fondre's amb la música, de vegades és la tasca de tota una vida. Aquest llibre ens dóna el testimoni de l'itinerari de Joan Alemany i Moyà per entremig de molts i variats episodis vilanovins a la recerca de la música total, que és com dir a la recerca de l'absolut i de la pau. Tot el que fem queda escrit a les estrelles. També hi queda tot el que hem escoltat, sobretot quan hem fet de l'escoltar una destil·lació espiritual de primera magnitud. Com és el cas de l'autor d'aquest llibre, que va compartir amb la seva esposa Mercè una de les vivències més intenses de la música, i en general de tots els ideals de l'esperit, en una Vilanova desvitalitzada i en uns temps prou difícils però en els quals encara es donaven platònicament il·lusions i devocions poètiques i artístiques, o sigui llibertats interiors, que elevaven els cors més enllà del món estrictament material.

Joan Alemany i Moyà representa una generació de catalans trencada pel mig per la guerra. O més d'una. O millor dit: tots els catalans que van veure trencades les seves expectatives vitals i professionals per la guerra. Anava per violinista. Però la guerra va truncar les seves esperances d'una brillant carrera d'instrumentista. Tot aquest llibre és, amb la crònica musical de Vilanova i la Geltrú, una denúncia per aquella injustícia sobre la pròpia història personal. Recordant, com si fos avui, el concert de Pau Casals a Vilanova, el dia 26 de juny de 1936, el senyor Alemany exclama amb sentiment: Ovacions i més ovacions, visques i més visques de tot el públic dempeus... i per sempre més l'emoció del record. Dissortadament la brutalitat de la guerra transformà la nostra vila, la nostra vida i les nostres il·lusions de joventut. Tots els fruits d'un període de llibertat i progrés intens en tota classe d'activitats socials i culturals, guiades i protegides per les autoritats de l'autogovern català, tot desaparegué baix l'imperi del terror, l'odi, la intolerància i la persecució.

Aquest llibre és, en el fons, una denúncia per aquella injustícia que li va partir la vida pel mig. Joan Alemany ha conegut, de fet, quatre o cinc Vilanoves. La de la pre-guerra, aquell esclat de cultura que ell encara avui recorda amb tant d'entusiasme. La de la guerra, que ell va viure a transmissions, a Madrid, on es trobava quan van entrar les tropes de Franco (en aquest llibre hi ha dades molt interessants de la vida al Madrid en guerra). I també la Vilanova de la postguerra, que va ser tristíssima, llarga, inacabable, sòrdida, miserable i plena de por i d'incertituds. Els primers mesos del 39 van ser terribles: una desolació aclaparadora, totes les societats tancades, una tristor infinita...

Vaig conèixer el senyor Alemany abans per l'oïda que no per la vista. Quan jo era infant, cap a començaments dels anys cinquanta, ell m'era una de les veus que se sentia a l'altra banda d'una paret: la que separava la seva merceria "Rosalba" del jardí de la casa de la meva àvia, on jo passava part de l'estiu. Era una casa d'americano (anys després van construir-hi els primers grans magatzems locals: l'Europrix). En el jardí hi havia una vella palmera (avui al Club de Tenis), uns tells que donaven una bona collita de til·la, un brollador de rocalla i dues grans gàbies que devien haver estat per a ocells exòtics. El cancell de la casa era al carrer de Sant Gervasi, concretament al número 64, però el jardí donava a la Rambla. A banda i banda de l'entrada de carruatges hi havia dues dependències que van ser llogades, l'una a Ràdio Vilanova -o EAJ35- i l'altra al senyor Alemany i la seva esposa Mercè, que anys a venir van traslladar la seva botiga al carrer dels Caputxins.

Els Alemany van ser els mantenidors de l'esperit de la música culta a Vilanova durant molts anys. Al saló de casa seva van reunir, entorn del seu tocadiscos, una tertúlia musical que ja ha fet època. A aquelles sessions de comentari i audició per via discogràfica hi anaven regularment el meu oncle-avi Enric-Cristòfol Ricart i el meu avi pintor, que sempre va defensar les capacitats interpretatives de la Noreta Milà, la nena prodigi. I el també pintor i dibuixant Martí Torrents, l'animador de les tertúlies del "Rossegall", que després de la guerra es va mig exiliar voluntàriament a Viladellops, en una casa enmig del bosc on exhibia un escut de noblesa inventat per ell mateix que contenia les enigmàtiques sigles "AFP", de manera que quan algú li preguntava què significaven ell podia dir "Aneu a Fer Punyetes!". Era un home grandot, amb un penatxo blanc, el nas gros, la veu fonda, i anava sempre descalç perquè considerava que així li pujaven, com si ell també fos un arbre, les bones energies de la terra.

En aquell temps, a més del saló musical dels Alemany, s'havien fet també algunes trobades musicals amb tocadiscs a cal Font -on ara hi ha els Jutjats. L'amfitrió era el senyor Josep M. Bultó i Marquès, que anys després havia de ser vilment assassinat. Es veu que el joier Pep Milà, més que escoltar la música, la representava: en determinats moments obria els braços i els balancejava a compàs, fent els moviments del director, en d'altres s'agenollava imprecant, s'estirava per terra, feia cares de sofriment o de joia, treia pit, s'arrossegava, declamava com si fos en un teatre d'òpera. Aquells grans melòmans vilanovins com vivien la música! Ensorrat en una gran butaca, el mestre Montserrat, que era més aviat petit, mantenia alçada a mig aire una copa de conyac (tan gran que només es veia copa) i, amb els ulls en blanc, s'extasiava repetint com si estigués tot sol en el món: "Això és sentir música! Això és sentir música!..."

I ara podríem dir el mateix: "Això és sentir música! Escrit amb voluntat de crònica i de testimoni, en ocasions seguint les anotacions dels quaderns que van anar omplint amb la seva esposa Mercè, aquest llibre de Joan Alemany ajuda no solament a fixar els records de la música culta a Vilanova sinó a entendre que la música pot ser, més que un entreteniment o una manera de passar l'estona, una experiència molt viva de l'esperit: la memòria d'un món millor.

Oriol Pi de Cabanyes (9/2000)

Incitació a la vitalitat